NO HEM RESIGNARÉ

Una sala blanca ,asèptica, buida, silenciosa. Fileres de caires destinades al major dels patiments, la espera prèvia a un diagnòstic.

La por a les males noticies. Intents fallits d’allunyar pensaments negatius amb conversacions superficials. El temps passa a poc a poc, cada segon es un martellejo demolidor. Totes les situacions possibles passen per la ment, des de les més optimistes a les més terrorífiques.

Els anàlisis eixiren be, no tenim perquè témer. I si es així, perquè no estic tranquil·la? Una fogonada de pessimisme atravesa la meua ment. I si? I si? I si? I si se ha reproduït? I si hi ha que intervenir? I si aquesta vegada es més agressiu? Que decisió deguem prendre?

La sala de espera es va omplint de persones igual de perdudes, totes amb les mateixes pors. Ho veig en les sues mirades, eixes que se apaguen poc a poc, en les que no queda ni una espurna d’esperança, només la resignació pel que vindrà.

Però jo no hem vull resignar, vull seguir lluitant. Per molt patiment que haja passat, vull viure un dia més. Vull un mar de oportunitats. Sé que soc major i me podria resignar amb el gastat i ranci pensament “però si jo ja he gaudit una bona vida, ara que hem queda?”

Doncs moltes coses, massa coses. Una abraçada de Alicia, un bes de Jose, riure en les pallassades de Alba. Veure el alba, gitar-me a les tantes en la final de Mastet Chef. Veure bodes, batejos i tan de bo alguna comunió. Tornar a veure les falles acompanyades de xocolata amb bunyols. Anar al teatre, ballar acompanyada.

Hi ha tantes coses per fer que encara no ha arribat el meu moment. siguin quals siguin les notícies, lluitaré per la vida que em queda.

Esta entrada va dedicada a una de las mujeres más importantes de mi vida. La que me ha enseñado a luchar, a poner la para ente cualquier dificultad. Por mucho sufrimiento que azoté tu vida, sigue adelante, hay muchas cosas maravillosas por disfrutar.